Archivo | entrevista RSS feed for this section

Radio Euskadi. Los gastos militares se reequilibran con la crisis

20 Oct

Radio Euskadi

Los gastos militares se reequilibran con la crisis

25-MAR.-2012

Pepe Beunza -primer objetor de conciencia no violenta en España– analiza el coste económico de la presencia militar en las principales potencias del mundo.

http://audios.ak.cdn.eitb.com/multimedia/audios/2012/03/25/632757/HGL_10_120325090229625_20120325_103506.mp3

Anuncios

Premsa. Entrevista revista hac d’hac Uni pompeu fabra

26 Jul

ENTREVISTA A PEPE BEUNZA
Redacció

Ens trobem amb Pepe Beunza al pati de l’edifici Jaume I de la Universitat Pompeu Fabra. El primer que recorda és que aquest campus havia estat un cuartelillo militar. Hi hauria un lloc millor per tenir aquesta conversa? La mirada i la veu del nostre entrevistat desprenen convicció i serenitat. En Pepe va ser el primer objector de consciència noviolent d’Espanya i, al llarg de la seva vida, ha treballat per difondre el pensament noviolent.

Com va ser possible acabar amb la «mili» a Espanya?
Estava previst que la «mili» durés fins l’any 2012. El 1971, quan jo estava pres per no voler fer-la, els militars em volien convèncer de (supongo que quise decir hacerla)XXXX, aparentment incapaços de comprendre la meva posició. Com més hi parlava, com més intentava defensar les meves conviccions, menys capaços eren de justificar les seves. Els arguments se’ls acabaven; la inutilitat del servei militar es feia evident. Jo sospito que, en el fons, molts m’entenien, però mai no em van donar la raó en veu alta. A Espanya l’exèrcit ja estava desprestigiat; ningú no volia anar a la mili. La lluita dels insubmisos va ser prou forta per acabar de deslegitimar-la. Una cosa va portar a l’altra: els militars i polítics tenien por, havien perdut la imatge de credibilitat, així que van haver de canviar el sistema. La campanya de la insubmissió va ser espectacular.

Estava previst que la mili durés fins l’any 2012.

Cal abolir els exèrcits?
A qui defensen les forces armades? Al poder, no al ciutadà. Si el poder fos just es podria valorar la seva funcionalitat. Avui en dia, però, amb una dictadura capitalista al servei de la dictadura financera internacional, aquestes forces armades no són legítimables.
L’existència d’un exèrcit potser seria lícita sota el supòsit que tinguéssim una democràcia que està amenaçada i que cal defensar. Cal tenir present que cap exèrcit no (no nos puede) es pot defensar davant d’armes atòmiques, químiques o bacteriològiques. Cal pensar en la dimensió de l’arsenal mundial: jo sóc conscient que tinc catorze condemnes de mort, el nombre de vegades que podem destruir la terra. (con el armamento nuclear acumulado). O lluitem pel desarmament o esclatarem un dia.

Llavors ens quedem sense defensa.
En un nou ordre mundial, realment democràtic i equitatiu, tan sols necessitaríem un cos de policia al servei de la gent. Sí que fa falta alguna forma de defensa, però hem de pensar que la defensa és problema nostre. No deixem que un altre ens defensi. Hem de transformar aquest món en el que vivim, fer-lo habitable. Amb la quarta part de les despeses en armament, podríem resoldre molts dels problemes claus de la societat: la fam, la malaltia, la manca de vivenda, la falta d’aigua corrent… En definitiva, despeses militars per a despeses socials, menys armes i més escoles.

Com hem de treballar cap a la desmilitarització?
És un procés amb fases intermèdies. Un primer pas és passar d’un exèrcit ofensiu a un de defensiu i crear unes forces de pau noviolentes. Europa podria estar perfectament defensada en una eventual guerra convencional amb una força d’intervenció ràpida de seixanta mil soldats. En l’actualitat, però, en té dos milions! Imagineu-vos el potencial social que alliberaríem! Es podria passar d’un exèrcit espanyol a un d’europeu, i fins i tot a un exèrcit de la ONU; d’una ONU democràtica. Aquests serien els primers passos.

Però alguns defensors de l’estament militar asseguren que la guerra és una indústria generadora de llocs de treball, i en el moment actual…
L’exèrcit no crea tants llocs de treball com diuen els polítics. El president Zapatero ens va vendre la idea que la base antimíssils dels americans a Rota aportaria llocs de treball. Tan sols era una excusa. En realitat, la inversió en armament, segons els estudis de Wassily Leontief, és una de les infraestructures que crea menys llocs de treball. Hem de tenir molt present que el complex militar industrial té una vessant política, ideològica i econòmica molt potent; cal vigilar amb aquests discursos, perquè els polítics els venen molt bé.
El desmantellament de l’exèrcit podria seguir dos models d’evolució. D’una banda, contribuiria a crear formes de treball alternatives per milers de dones i homes soldats en serveis humanitaris, socials i formatius. La cara fosca del canvi seria la privatització de la força militar; aquesta seria fins i tot més perillosa que la forma d’exèrcit actual…

Jo sóc conscient que tinc catorze condemnes de mort, el nombre de vegades que podem destruir la terra. (con el armamento nuclear acumulado)

Què opines sobre el concepte de «guerra justa»?
A partir de la bomba atòmica no hi pot haver cap guerra justa, perquè la guerra es transforma en una amenaça indiscriminada per tota la humanitat.
El concepte de legítima defensa ha servit per justificar un conjunt de barbaritats. Fer la guerra significa renunciar a la nostra capacitat de raonament. Renunciem a ser persones i oblidem que podem parlar. Els conflictes s’han de resoldre amb la intel•ligència, no des de la irracionalitat.

Si mirem enrere en la història moderna trobem antecedents efectius de resistència noviolenta?
Sí, diversos. La invasió soviètica de Txecoslovàquia de 1968, per exemple. Als soldats soviètics que arribaven amb tancs els havien dit que els txecs no eren només uns covards, sinó també gent de la pitjor condició. En arribar, però, els ciutadans txecs havien improvisat una resposta: es posaren davant els tancs, immòbils, i començaren a parlar amb els soldats. Ben aviat, atònits, els soldats russos començaren a desertar. Davant els fets, els russos seguiren enviant noves tropes, però la població no donà informació ni cooperà amb els invasors de cap manera. Finalment, es llançà un ultimàtum contra aquesta insubmissió, que es va pagar amb moltes morts. La insubmissió no és un camí sense sacrificis.

Quins moviments històrics noviolents t’han influenciat més?
Al segle XX, coincidint amb les Guerres Mundials, van sorgir dos moviments molt rellevants a nivell mundial: el de Gandhi i el de Luther King. Jo vaig començar llegint Luther King perquè és essencial estudiar com es gesten aquests moviments.
Un altre procés clau per a mi va ser la lluita anti-imperialista del Tercer Món. En aquest cas hi van haver episodis de lluita no violenta, però també de molt violenta. La guerra d’Argèlia, que va tenir molta repercussió a França, va ser una guerra duríssima per totes dues bandes. En aquest context va sorgir un grup d’acció no violenta que va marcar unes pautes d’actuació molt concretes. (Denunciaban las torturas del ejercito francés, desertaban y ayudaban a los objetores, ocupaban los centros de reclutamiento jugandose la vida pues era una situacion casi de guerra civil.etc.)???? Aquesta gent són els que em van preparar a mi, dels qui vaig aprendre.

Com recordes els teus primers passos en la noviolència?
Jo vaig començar amb vint anys, mentre estudiava. Anava sovint a França a veure què s’hi coïa i vaig conèixer una comunitat no violenta, l’Arca. Era una comunitat de noranta persones que l’any 1963 havien ocupat una central nuclear. Allò va ser una revelació per mi. Era la gent que s’havia oposat taxativament a la guerra d’Argèlia. Jo tenia por, però vaig decidir que era un bon camí.

El camí de la lluita pacífica: un model de vida. Maneres de difondre’l?
Hi ha una anècdota que les condensa totes. Fa molts anys, en un acte de commemoració de Gandhi, jo havia de fer una intervenció de cinc minuts. No sabia què podia explicar en tan sols cinc minuts. Finalment, vaig optar per repetir durant cinc minuts: «No mataràs, no mataràs, no mataràs, no mataràs, no mataràs…». La gent segur que no se n’ha oblidat. Va ser un exercici didàctic.

«No mataràs» com un mantra!
Sí, és un enunciat que sempre s’ha d’anar actualitzant. Si incorpores el «no mataràs» al teu pensament, tot canvia. Com explica una famosa història dels indis sioux, tots tenim dos llops dins de la ment. Un és el de la violència i la cobdícia; l’altre, el de la cooperació i l’amor. En aquesta batalla, guanya aquell a qui jo més escolti. Y alimente.

Però en el món actual, on la violència és tan mediàtica, és difícil no sentir-ne la veu.
En efecte, vivim en una «cultura de mort» en molts aspectes: l’armament, l’economia capitalista, la cobdícia, la velocitat, la moda, l’anorèxia, les vivendes de vidre inhabitables… Només parlem de competir. Si et posiciones en contra de tot això, estàs en contra del progrés. Hem d’avançar cap a una «cultura de vida»: desarmament, cooperació, amistat, compassió, alegria… Així, els ciutadans es fan persones. El progreso es el reparto de la riqueza

Parla’ns de la teoria que hi ha al darrere de tot això.
La noviolència neix amb les persones que cooperen. No m’agrada el déu colèric de l’Antic Testament, prefereixo l’amor dels Evangelis. M’interessen figures com Buddha, Confuci, San Francesc d’Assís, Thomas More… O mites com el d’Antígona, que és considerada la primera objectora de consciència perquè decideix enterrar el seu germà en contra de la voluntat del tirà.
En l’època moderna la figura més destacada és, sens dubte, Mahatma Gandhi, perquè incorpora la política a la lluita noviolenta, per tal de conduir el seu poble. Gandhi, però, es nodreix de molts pensadors tant occidentals com orientals; es basa molt en Étienne de La Boétie, Lev Tolstoi i Henry David Thoreau. També beu de la tradició hindú, tot i que aquesta li sembla massa passiva.
I en el cas català…
A Catalunya tenim a Lluís Maria Xirinacs. Tant la seva vida com el que va escriure són interessantíssims.

Quins mecanismes té la lluita noviolenta?
No hi ha tirà que aguanti massa temps una campanya ben organitzada a favor de la noviolència. Les tècniques d’insubmissió es poden aplicar contra un exèrcit, però també contra un govern. Els mecanismes de la lluita noviolenta, més enllà de la desobediència civil, poden ser la no cooperació, la denúncia, el boicot a les presons mitjançant la saturació…

Fa falta conscienciació, doncs.
S’ha d’acabar amb la mitificació de la violència. Des de sempre la gent està disposada a agafar una arma i a morir per una causa. En canvi, no està disposada a donar la vida per la noviolència. Aquesta mitificació va unida a valors molt perillosos, com l’heroisme. A més, la guerra és un gran negoci pels qui remenen les cireres.
Hem parlat de la «cultura de mort» i ara surt el gran negoci… També els videojocs de guerra formen part del negoci de la violència.
Jo de petit jugava a vaqueros i no m’ha quedat cap trauma. És cert que a vegades s’exagera. Ara bé, penso que els videojocs responen a aquesta «cultura de mort». Els xavals s’acostumen a resoldre els conflictes amb violència i s’aïllen, perden certa capacitat social. La nostra mentalitat seria molt diferent si estudiéssim des de petits els ocells, les sargantanes, les papallones.. Aquest sí que és un món fascinant. Però, evidentment, no és un negoci.

Per acabar: creus en la bondat humana essencial?
Vaig escoltar en un programa de ràdio un noi que explicava que havia fet la volta al món en bicicleta. Deia que de cent persones que se li acostaven, noranta-nou el volien ajudar i només una volia aprofitar-se’n. Jo penso que la gent és molt més bona i intel•ligent del que se’ns vol fer creure. S’ha de fugir del pessimisme. Ens hem d’envoltar de gent positiva i plena de bon humor.

Lectures

OLIVER, Pedro: La utopía insumisa de Pepe Beunza, Virus Editorial: Barcelona, 2002.

ZINN, Howard: Nadie es neutral en un tren en marcha, Hondarribia: Hiru, 2001.

ORTEGA, Pere: La societat no violenta. Converses amb Pepe Beunza, Icaria: Barcelona, 2012.